Apartheid

 Els espanyols i els de fora de l'EU (marroquines, principalment) es queixen políticament als seus defensors de sempre, SOS RACISME i altres organitzacions del seu aspectre, que els catalans som uns racistes i que apartheid.

Anem a pams.

Fa anys, en un poblet de la Conca de Barberà, vaig anar al dispensari i a la sala d'espera del consultori estava ple de marroquines. Dones. I jo estava asseguda en una cadira... Una dona d'aquestes va preferir quedar-se dreta, abans d'asseure's al meu costat.

Els espanyols també tenen la mà trencada d'acusar-nos d'aquest fenòmen social.

 ORL.

 No hi havia gaire gent... El doctor és força malcarat i molt llunàtic. A una de les dones que s'esperaven a la sala d'espera, li vaig dir: "Veig que avui està molt de mal humor..", s'aixeca sense dir ni ase ni bèstia i se'n va a una altra sala on per pura casualitat n'hi havia una altra com ella: ESPANYOLA.

Per tant, qui són són aquella que fa fan APARTHEID?

La Kreutzer de la meva joventut

No dic que hi ha moltes versions i molts estils, per exemple, la Patricia Kopatchisnkaja, amb tics moldaus, molt pronunciats i el pianista turc Fazil Say.

Abans de sentir Vengerov, la Patricia i Fazil eren els únics.

Però amb Vengerov vaig retornar a la meva infantesa.

https://www.google.com/search?client=firefox-b-d&q=fazil+Say+kreutzer#fpstate=ive&vld=cid:cf1956bf,vid:OF9fneQ50Us

https://www.youtube.com/watch?v=zUaV1zDHdtU

Pallasso

 Farà dos mesos i escaig, a Sabadell ens va venir el pallasso, així l'anomeno jo, Rachlin, violista que toca el violí i a més intenta dirigir alhora; crec que els millors com Vengerov ho pot fer. Rachlin és un bunyoler. Només mou els braços. Necessita un director amb experiència perquè el guiï.  Si sona bé serà perquè els músics són bons. Perquè la Júpiter de Mozart és suau, insípida... https://www.youtube.com/watch?v=vcWUuxpR3v0

Potser Vengerov no fa tanta comèdia en dirigir, però entén l'obra, Rachlin, no. https://www.youtube.com/watch?v=jca2ybCWoR4

Compareu l'estil dels dos directors. Jo em quedo amb Maxim Vengerov.

Pianistes que ho donen tot

 He triat una obra. El Concert per a piano nº 1 de Brahms. I 4 pianistes.

He començat amb Nicholas Angelich, mort fa poc. La seva interpretació era ràpida si tenim en compte que el director habitualment ja porta un tempo una mica més lleuger del normal: Paavo Järvi, d'origen estonià però de nacionalitat americana. Paavo Järvi és el fill gran del també director Neeme Järvi, molt conegut pels melòmans ja que té una Simfonia Alpina de Richard Strauss esplèndida. Neeme és moderat en els temps que ho requereixen, el fill en canvi, com més ràpid millor.

Paavo Järvi i Nicholas Angelich (14 de desembre de 1970- 18 d'abril de 2022).

Tal com he dit, el tempo és ràpid.  Però la manera de tocar és freda i molt quadrada, percuteix les tecles amb força. No expressa la música que toca per molt bon pianista que ens vulgui fer veure la crítica. El segon moviment que hauria ser més contemplatiu, continua amb la mateixa tàctica del primer moviment. En general es fa sentir, excepte per la cadenza que és molt original en el tercer moviment.

Emmanuel Ax i Lise de la Salle estan empatats.

Emmanuel Ax de naixament judeo-polonès i nacionalitat americana (8 de juny-1949) porta un tempo similar a Järvi però la musicalitat emana de les seves mans.  Fa una interpretació equilibrada entre piano i orquestra però conserva la melodia amb variacions i ornaments de la Introducció del concert; passa la mà pel piano sense martellejar-lo. És contempatiu en el segon  moviment, lent, i sent la música sense fer cares, molt habitual en molts músics actuals; simplement ressegueix la música quan no ha de tocar-la. El director és un dels històrics, mort fa 2 anys (4 de març de 1929-21 d'octubre de 2021).

La pianista empatada amb Ax és Lise de la Salle, francesa, nena prodigi de ben jove. El director que l'acompanya és d'origen colombià però d'escola vienesa. Normalment, treu les obres molt més lentes de l'habitual. Orozco-Eestrada. Orquestra Simfònica de la ràdio de Franckfurt.

En general tot el concert és molt més lent. La pianista és molt expressiva i especialment en el segon moviment, la contemplació explota. Moviment massa lent però manté la tensió. En general, manté l'expressivitat fins el final.

Un dels pianistes que acabo de descobrir és Nikolai Lugansky (26 d'abril del 1972). Podríem dir perfectament escola russa. Dits llargs que abarquen totes i cada una de les tecles. Les acarona, igual que un pianista jove que ens va fer un concert fa anys a Sabadell, Iliya Maximov, i no es percuteix com sovint li passa a Angelich. Especialitzat en música clàssica  va donar una versió del concert tranquil·la i harmoniosa.

Trieu.

Angelich.

https://www.youtube.com/watch?v=SnOVi91cRCk

Emmanuel Ax.

https://www.youtube.com/watch?v=QZrhDt-ZFFI&t=2063s 

Lise de la Salle.

 https://www.youtube.com/watch?v=C0pTIp9n5eo

Nikolai Lugansky.

 https://www.youtube.com/watch?v=jI2MjAjEb-w

Expedició "Pedraforca"

 Ben d'hora del matí, jo i una dotzena de joves fornits ens vam preparar per fer una excursió d'un parell de dies caminant. Vam sortir de a trenc d'alba, amb les nostres motxilles plenes d'il·lusió i queviures. Des d'Aiguaviva, vam començar a caminar fins al poblet de Gósol, al peu de la muntanya màgica del Pedraforca.

Vam arribar cansats de caminar tot el dia i l'endemà hauríem de pujar a la muntanya. També a peu com a bons joves excursionistes. Però, el temps i l'atzar ens va fer una mala passada. Un company jove va agafar angines i la febre li va pujar de manera indecent. L'expedició al Pedraforca s'havia de cancel·lar.

Durant l'esmorazar, després de dormir a la rectoroia, ens van donar llet de vaca acabada de munyir, del natural. Tot un privilegi!

Els plans es va haver de canviar. Pedraforca hauria de ser per un altre dia. Jo vaig acompanyar al malalt de pressa. Un jeep va ser el mitjà de transport més adient per aquelles contrades, camins de muntanya abrupta. La resta d'expedisionistes van arribar dos dies després. Va estar plovent tota la tornada.

De fet, no hi ha va haver cap dia que no plogués en abundància.

"Vol ser independent..."

 De qui?

Del seu marit? De mi?

Teníem un contracte de parmanència a Orange. Amb el seu número que era gratuït inclòs. Era un pack. I ara vol ser independent...

Una persona inestable, amb problemes emocionals importats d'Hondures. Independent de nosaltres, al final, enviarà a la merda el casament: 3 mesos.

Fa no gaire temps se les va tenir amb mi per coses ben estúpides. Una boja que tenia en un tancat amb gallines un parell de gates que a la llarga no sabia com tractar-les, amb un possible maltractament animal es va posar entremig de nosaltres. "No quiero tener problemas contigo", i va fer el fum  del whatsapp i em va blocar. Les gates les va adoptar el meu germà i ella, la "independentista" però no de Catalunya.

Ara vol ser independent, més independent seria enviar-me el meu pare, que està en les millors  condicions a casa del meu germà que en una casa freda on visc i on els treballadors socials són els primers en oposar-s'hi.

Jo sóc una de fora i potser amb una de fora de veritat, els ho hauria dit, el què fos.

Vindrà un dia que em necessitaran de debó i els hauré de treure les castanyes del foc. El meu germà -amor de germà, amor de ca- ho veu tot de color de rosa. Ja vindrà el dia que la seva estimada dona, el fotrà. L'enviarà a la merda i se n'anirà amb la seva germana i el seu cunyat, membre del CNP. Ella volia venir a "espanya" per fugir del seu país i va trobar un imbècil, que per 4 magarrufes i 2 parells de pits,  hi va accedir. Ella mana i ell obeeix. Manipuladora, tòxica, se m'ha passat les ganes de parlar-hi I cada vegada més.

Rhapsodie in Blue

 El propassat 27 de novembre de 2022, la Banda Municipal de Música de Sabadell va estrenar-se al Teatre Principal amb obres americanes en la seva primera part. Obres del repertori clàssic orquestrades amb l'estil de l'època dels anys 20 del S. XX.

A la segona part, una novetat que hauria estat exitosa si el metall no hagués -i el director Bernat Castillejos- esclatat tumultuosament. Jo ho entenc, on diu forte, ha de ser forte. Però el Teatre Principal és un espai reduït i tots els músics i el piano estaven apinyats i en alguns moments, els trombons de vares a tot gas, ofegaven la resta de l'orquestra; ni piano ni clarinets ni flautes travesseres...

Rhapsodie in blue de Gershwin. Vent i piano.

El director Bernat Castillejos és un gran director, Encara no sé com se li va escapar de les mans el mal paper del metall, ell que és una persona mesurada. Jo normalment vaig als concerts per veure'l dirigir i no tan per les obres que executa. En Bernat és un director molt expressiu com ara un Paavo Järvi, director estonià, però sense fer comèdia davant de les càmeres.

Malgrat no sigui interpreda per orquestra simfònica, la versió de Castillejos, em quedo amb la de Bersntein.

https://www.youtube.com/watch?v=cH2PH0auTUU